Presentació
     
Pintura
Aiguafort
Estructures
i ceràmica
 


« Vilacasas és, segurament, uns dels artistes catalans que millor ha sabut absorbir, digerir i interpretar tots els ismes dels quals ha sigut contemporani. El seu evident postimpressionisme, desprès de la seva primera estada a París, està ple d’al-lusions cultes i presenta una veritable factura d’anàlisi que va més enllà del pur afany imitatiu. El gust per les reinterpretacions dels estils, tot oferint lectures profundes sobre el que els altres han fet, l’allunyen del que podria haver estat pur manierisme. Les intel.ligents mixtures entre tendències, barrejant neoimpressionisme i expressionisme abstacte, o fins i tot registres naïfs, per exemple, li faciliten el camí que l’ha menat a la trobada d’un estil personal i definitiu, des del tatxisme a l’informalisme, fins arribar a la pintura matèrica, la gestual i retrobar-se amb l’espacialisme. Un camí que és incipient a les acaballes dels cinquanta, fa eclosió els seixanta i madura els setanta.
A tot isme s’apropa, però de tots ells s’allunya.
(...) Vilacasas suma, a tot allò que les neoavantguardes li proporcionen formalment, el que de la vida i la societat li està oferint. La seva resposta  : una imatge d’arrelament, d’identitat, d’allà on som. Veur’ns des del mateix lloc que ens indicava Saint-Exupery, des de l’asteroide B 612 és el que sempre ha volgut mostrar-nos en Joan Vila Casas. »

Ana Fernandez Alvarez, Quadern, juny 2002